LA DISBAUXA DE SÓNAR I CARDONA TORRANDELL text: Arnau Puig No em puc estar d'associar aquests dos esdeveniments d'aquests dies per aparentment diferents que siguin: l'un musical, d'estètica sonora, en diuen, l'altre estrictament plàstic, d'una plàstica dels anys de compromís. però, em pregunto, és que ja no hi ha o no cal el compromís, ara? Si bé sé que tot és permès, "tot" vol dir indestriable? No plantejo cap qüestió d'ètica; només un intent de saber si hi ha diferència entre víctimes i assassins. Potser la resposta no és possible atès que són les mateixes circumstàncies les que ens porten a la indefinició per deixar-ho a la impressió. SÓNAR ha tingut lloc els mateixos dies que els del retorn dels albanokosovars a les seves llars, totalment arruïnades, i l'inici de la ruïna de les llars dels serbis. Objectivament parlant, tot és inacceptable. Aleshores, l'única estètica possible, no seria pas la del SÓNAR?, "pura metralla artística", acaba de dir el poeta David Castillo. I aquesta "pura metralla", no és la que estèticament estava disparant des de finals dels 50 Armand Cardona Torrandell (Barcelona, 1928-Vilanova i la Geltrú, 1995)? En les seves obres, ni la línia ni el color ja no podien aparèixer si no anaven acompanyades d'un text, no justificatiu ni explicatiu del sentit i significació del per què dels elements plàstics sinó de la circumstància material real que havia provocat aquella resposta plàstica. La plàstica de Cardona Torrandell, aquell garbuix de formes i de colors entrellaçats i imbricats, aquella trama d'accidents lineals que feien evident el caos relacional d'emocions i de reaccions viscerals que cada cosa és, si hagués estat traduïda en sons hauria sonat com el SÓNAR: indestriable, indefinible, però real, abassegador, m'atreviria a dir anorreador de tot sentiment i voluntat mentre hom es troba a dins, mentre un forma part de la mateixa trama, del mateix intríngulis, on s'és incapaç de retrobar la personalitat pròpia per començar a definir-se com una consciència i un judici per fer front a una circumstància determinada.   Al meu entendre SÓNAR és aquest mateix clímax: hom hi entra perquè hom s'hi insereix, com hom es troba en aquell garbuix de línies i de colors que sorgeix de la gestualitat impulsiva de les mans i fins i tot del cos de Cardona Torrandell. Quan l'artista se'n surt, quan l'obra és acabada - pel que diu David Castillo, quan hom es troba fora del camp del "carrousel dels escenaris" del SÓNAR, en aquesta ocasió fins i tot el C.C.C.B. -, és quan pot iniciar la reflexió, dir a què correspon tot el que ha fet, el que ha viscut. Aquestes són les paraules, són els textos, que Cardona Torrandell escriu a les seves obres, entre les formes i els colors, indestriablement, perquè sigui impossible sentir, experimentar, assumir la plàstica al marge del text, si bé, repetim-ho, ni les imatges il·lustren ni els mots comenten; només hi ha impactes. El SÓNAR, com impacte, no és quelcom de similar? Una de les obres de Cardona Torrandell suara exposades a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (un intent d'homenatge a l'artista, al meu entendre encara no el que se li deu) glossa un text de Thomas De Quincey (Manchester, 1785-Edinburg, 1859), sobre L'assassinat considerat com una de les Belles Arts, (1827) on l'autor es planteja el tema, tal com correspon al seu temps, com una qüestió de "gust", d'estricta estètica, atès que la pràctica demostra que no hi ha cap altra actitud possible a prendre després de que sembla que no hi ha res més a fer davant dels fets consumats. Cardona. Torrandell ens esfereeix amb la seva obra; però nosaltres, ara, ja no sabem què pensar ni experimentar davant de la realitat què vivim a no ser que l'emprenguem com un fet estètic. Com a SÓNAR. Arnau Puig